Mindundi

Una experiència que creiem meritòria de ser compartida amb tothom, per tot el que va significar. A continuació us expliquem com vam viure aquells 10 dies de colònies.

Colònies 2006: La Ciutat

Són tres quarts de deu del vespre, el menjador de la casa de colònies de Castellnou del Bages acull en aquells últims dies calorosos de juliol 80 nens i nenes d’un esplai. Bullici, germanor, alegria i algun crit es deixen notar a l’ambient: són les colònies. De sobte, dos nens del grup de grans(d’entre 11 i 13 anys) s’aixequen. Un adult dels 20 presents a les colònies (entre monitors i cuiners) demana silenci i dóna la paraula a tots dos joves. Aquests, gens acostumats fins aquelles colònies a xerrar davant de tanta gent, expliquen el que s’ha acordat a la Junta de Barris de Mindundi 2006. És un moment màgic, era el que buscàvem, els nens i nenes decideixen entre tots i totes les activitats que es realitzaran l’endemà, com s’organitzaran i qui farà cada cosa, etc. En definitiva, la casa de colònies de Castellnou era Mindundi, la ciutat de l’associacionisme i la participació. Però, per entendre la màgia d’aquest moment, cal retrocedir uns mesos…

Una idea nova

Fins aquell moment, la dinàmica de les colònies del nostre esplai, i segurament de molts esplais, s’articulava a partir de les tesis de DeCroly i els Centres d’Interès: es tria un tema a partir del qual giren totes les activitats d’aquelles colònies. La idea és bona, però havia arribat un punt en el qual els vicis que havíem adquirit eren massa grans. Triéssim el tema que triéssim (llibres, colors, cine, mitologia grega, etc.), el funcionament sempre era el mateix: cada un dels deu dies que duren les colònies girava al voltant d’un valor (dia de la pau, dia de l’ecologisme, dia de l’amor, etc.) i cada any es realitzaven activitats semblants. Durant la preparació de les darreres colònies vam arribar a la conclusió que aquesta dinàmica ens lligava de cap i de peus. Havia arribat el moment de canviar.

Era el moment que les activitats es posessin al servei del Centre d’Interès, i no pas al revés. De manera que s’abolien els dies de l’amor, la pau, etc., per donar pas a dies amb una major llibertat de moviments, ja que colíem que cada dia fos el resultat de les idees i de les accions dels infants.

El centre d’interès

Per començar, calia triar un centre d’interès que ens permetés tot això. No val caldre discutir gaire, vam decidir continuar amb el projecte iniciat durant el curs: LA CIUTAT. Aquest és l’entorn més proper que tenim, el primer que hem de conèixer, el que hem de fer nostre, el que s’han de fer seu els nens, nenes i joves del Drac Màgic. La ciutat no pot ser només un lloc on viure i esquivar cotxes, ha de ser un espai de participació que no només es redueixi als adults (o a certs adults) com fins ara. Com diria Tonucci, és l’hora que comencem a dissenyar les polítiques de ciutat pensant en els infants, perquè si les fem pensant en ells, tothom en sortirà guanyant.

Ara calia saber com estructurar la dinàmica del dia a dia. Calia decidir quins serien els nostres objectius per cada franja d’edat, quin paper hi jugarien els infants, quin els monitors, i quin els cuiners, perquè en una ciutat tothom té un paper i una possible forma de participació en la seva gestió. Però com? Com podem implicar un nen de 7 anys en la gestió d’unes colònies que afecten 120 persones? Volíem escoltar tot allò que els nens i nenes tenien ganes de fer; fora i dins de l’esplai.

Cal assenyalar que les colònies del nostre esplai estan composades per uns 90 nens i nenes distribuïts en tres grups d’edat: Piules (de 6 i 7 anys), Espurnes, (de 8 a 19 anys) i Trons (d’11 a 13 anys). També hi intervenen un total de 15 monitors repartits pels diferents grups i 5 cuiners (tots i tots voluntaris).

La comissió encarregada de l’articulació del Centre d’Interès va arribar a la conclusió que el tema de la Ciutat en què ens centraríem seria la participació. Pensàvem que aquesta participació, seria més forta com més gent hi participés, ja que aquest és el principi de l’associacionisme com una manera de participar de la ciutat i d’aportar idees (no només queixes com passa sovint en l’àmbit real).

Calia doncs, un àmbit de participació per als infants que fos coherent i extrapolable a la idea de ciutat que volíem construir. Els barris. Aquesta idea ens va semblar la més adequada en un moment en què els moviments veïnals estan perdent força respecte de les entitats ludicofestives de la nostra ciutat. A més a més, el barri és una cosa que tots els infants coneixen, és el seu entorn més inmediat.

Organització i participació dels infants en els barris

La següent pregunta era: com fem els barris? Com distribuïm els nens i nenes en els diferents barris? sovint es tendeix a separar els infants en grups d’igual nombre i es procurar separar els nens conflictius de manera que quedin grups igualitaris. El problema d’això és que aquests integrants no tenen sentiment de pertinença al grup. Així doncs, i mitjançant unes trucades dies abans de marxar de colònies, vam donar a escollir a cada nen o nena una de les següents pastes: macarrons, espaguetis, raviolis i canelons. La condició bàsica d’aquest procediment era que els grups que sortissin d’aquella elecció serien inamovibles, fos quin fos el resultat. Aquest resultat ens va donar dos grups molt grans, macarrons i espaguetis, i dos de petits, raviolis i canelons. Era un reflex perfecte de la realitat associativa de la ciutat, algunes entitats tenen un nobre més elevat d’afiliats que d’altres, però això no és directament proporcional a la qualitat o quantitat d’idees o actes que tiren endavant les diferents societats o entitats.

Un cop fets els barris, ens calia també un òrgan de govern que s’encarregués de gestionar i coordinar totes les propostes dels barris. Calia una Junta de Barris (composada pels presidents escollits de cada barri, un monitor i un cuiner) en què es veiessin representats tots els barris i sectors de les colònies (infants, monitors i cuiners). El procediment a seguir pels barris a l’hora d’organitzar un acte havia de ser: xerrada del propi barri i presa de decisió de l’acte en qüestió, proposta i anunci de l’acte a la Junta de Barris, aprovació de l’acte per part de la Junta, i finalment la realització de l’acte.

La Junta, igual que els barris es reuniria cada dia, amb la diferència que els barris es reunirien a l’hora d’esmorzar, mentre que la Junta ho faria abans de sopar.

El més important de tota aquesta experiència, i el que més por ens feia, era que s’havia de deixar clar que cada Barri podia triar què fer en cada moment, sempre que aquesta opció fos aprovada per la Junta. Els infants podien triar, podien organitzar-se, reunir-se i decidir. Tot i això, seguíem tement que un cop els donéssim aquesta llibertat, no sabrien gestionar-la. Però ho havíem de provar.

Malgrat tot, els monitors i monitores també érem conscients que els infants no traurien idees per cada dia, de manera que cada grup d’edat havia de portar activitats preparades pels moments en què els barris no proposessin res. No calia forçar la màquina.

Així doncs, havíem trobat una manera nova d’encarar les nostres colònies, una manera més perquè els infants fossin actius i decisius en les activitats de l’esplai, que aprenguessin a ser presents en la participació del dia a dia i així, en el futur, participar a la societat i a la nostra ciutat: Vilanova. Quedava el més difícil, pa posada en pràctica.

L’escenari

Un dels factors clau per a la posada en pràctica era l’escenari. La casa de colònies de Castellnou del Bages ja ens oferia una estructura de poble, era un entorn perfecte per desenvolupar el projecte que infants i monitors teníem entre mans, el de repoblar una ciutat. Pocs dies abans de marxar tots els nens i nenes participants de les colònies havien rebut una carta dels Pobladors de la Terra, on se’ls explicava que havien estat escollits per donar forma i vida a un poble. També es donava una tasca concreta a cada grup d’edat, ja que els primers dies no estàvem tots junts: els Trons, el grup dels grans, que marxaven cinc dies de campaments, s’havien de preparar més a fons per fer de la futura ciutat un espai de participació i per ajudar i dinamitzar les reunions i activitats de barri. Les Espurnes, el grup dels mitjans, tenien la missió d’anar a conèixer i fer bones relacions amb els pobles veïns. I les Piules, els més petits, tenien l tasca més senzilla però més important: la de convertir l’antic poble de Castellnou del Bages en un escenari en què ens sentíssim identificats i còmodes: crear un espai que tingués la forma de la ciutat que volíem construir, posar noms als carrers i a les places, senyals de trànsit, crear una biblioteca, un cinema, un teatre, etc.

La tria del nom i primeres propostes

La idea i totes aquestes activitats prèvies havien engrescat als infants, i això es va notar quan, el tercer dia de colònies ens vam reunir tots a la casa, en un gran sopar a la gresca, digne dels millors finals de les històries d’Astèrix i Obèlix. Però no era el final de res, sinó un gran principi. Vam rebre la visita dels Pobladors que ens havien enviat la carta, ens van presentar els barris i ens van explicar el nou funcionament de les colònies: les trobades per barris a l’hora d’esmorzar, la Junta, la llibertat que tindrien per proposar i decidir activitats, la bústia on podien fer comentaris i suggeriments, les bústies individuals per enviar-se missatges personals… I entre tots vam votar el nom del nostre projecte a partir de les propostes que cada grup d’edat havia fet. Mindundi va ser el nom escollit. De seguida tots els nens i nenes es van posar a cridar “Mindundi, Mindundi!”, i en aquest moment ens vam adonar que el projecte començava amb bon peu i nosaltres havíem de seguir en aquesta línia.

Mindundi es va despertar al matí següent amb un grapat d’idees sobre la taula. A l’hora d’esmorzar cada barri va escollir els seus representants i aquell mateix vespre es va reunir la Junta de Barris, on es van exposar totes les idees que havien sortit al matí. Cada Junta era un pas més, els nens participaven, organitzaven i decidien, i als monitors ens queia la baba.

El segon dia que es reunia el barri, cada representant va explicar el que s’havia dit a la Junta, perquè el barri decidís de quines activitats s’encarregaria. Les ganes de participar dels infants van fer que a la segona reunió de la Junta s’anés configurant un calendari d’activitats per als pròxims dies: una nit de bivac, un taller de pintures corporals, un cinema a la fresca, unes olimpíades esportives, un concert… totes elles activitats proposades, organitzades i coordinades pels infants, fos des d’un barri, des de la Junta o des d’un petit grup de nens i nenes voluntaris.

Dia  adia es van anar alternant les activitats proposades pels barris amb les que proposàvem els monitors, més orientades a cada grup d’edat concret, i així es va anar formant un teixit associatiu en què tothom tenia el seu espai de participació, de relació i de temps lliure.

Les estones lliures i el funcionament

Temps lliure que els monitors amenitzàvem cada dia a l’hora del Cor de la ciutat, amb “El Cor de Mindundi”, una telenovel·la amb una història d’amistat, amor, humor, passió, enganys… realitzada i protagonitzada per nosaltres mateixos. Als nens els va agrada molt i ens feien propostes per tal de millorar o canviar el guió al seu gust.

Les activitats que van organitzar els nens, en major o menor mesura, van estar ben coordinades i van funcionar bé, salvant alguns problemes d’horaris i temporalització.

El fet de fer un projecte nou va portar que, en molts moments que s’havien de decidir coses, hi haguessin desavinences o mals entesos, i que el funcionament quotidià, els horaris, es veiessin afectats. Tot i així, parlant-ne vam ser capaços d’anar-ho superant.

Es notava que els infants gaudien de les colònies, ja que se’n sentien partícips i no mers consumidors. Les colònies eren seves i per primer cop n’érem conscients nens i monitors que aquell era un bon camí a seguir en el qual entre tots decidíem el que fèiem en llibertat, però sempre des del respecte als altres. Mindundi ja era una realitat, un poble actiu i compromès, amb la vida social i cultural pròpia, que funcionava gràcies a associacions, barris i juntes, però sobretot gràcies als seus habitants. Només faltava una cosa que tot poble de veritat ha de tenir: una bona Festa Major.

La Festa Major de Mindundi

La proposta va sortir del grup de monitors i de seguida va engrescar els nens, i de nou van ser ells qui, a través dels barris, van confeccionar el programa de la Festa. Una colla castellera que va innovar amb una nova modalitat: els castells aquàtics. A la tarda vam fer un correaigua i un cercavila. Un dels moments més grans que tots els monitors recordem va ser la imatge d’un infant dels més trapelles, conegut per tothom, fent de Llucifer i fent sonar el ceptrot amb mitja cara de malícia infantil i sobretot amb cara de felicitat per ser un gran protagonista de la diada.

El cercavila va culminar amb l’entrada de tots els balls a la plaça. Moment en què a tots i cadascun dels monitors se’ns va posar la pell de gallina i se’ns va dibuixar un gran somriure de satisfacció i felicitat a la cara.

Tot plegat va ser la traca final d’unes colònies que han marcat un nou plantejament dins l’esplai Drac Màgic, un plantejament més enfocat “des dels nens” que “per als nens” i que ens ha engrescat a continuar treballant en aquest projecte des del nostre entorn real, la ciutat de Vilanova i la Geltrú. Perquè Mindundi, la ciutat de la participació, també es pot construir a Vilanova, i Vilanova pot ser Mindundi.

Més informació

Una monitora que va participar en aquelles colònies, ha aprofitat l’encàrrec d’un treball de la universitat per a fer una animació en flash on s’explica l’experiència de Mindundi. Podeu veure’l aquí: http://mindundi.dracmagic.org